per fi!

Portada del llibre "JOVE CAMBRA DE REUS. 40 ANYS"

Ahir, a les 8 del vespre i acompanyada de la família i dues bones amigues, arribava el final del meu camí a la Jove Cambra de Reus. Han estat gairebé dos anys treballant com a secretaria d'aquesta entitat, endreçant el seu arxiu i aprenent dels que n'han estat membres i dels que ho són en l'actualitat.

Tot va començar el gener de 2007 quan vaig entrar, mig com un favor perquè en aquells moments no treballava, i vaig començar a conèixer la Jove Cambra, la seva estructura, què feia, qui la formava... tot i que de petita ja la coneixia de la mà del meu pare.

Tot transcorria amb normalitat fins que em van proposar d'escriure un llibre amb motiu del seu 40è aniversari. I aquest agost, sota la guia i amb el suport del meu pare, vaig intentar plasmar de la millor manera possible quaranta anys d'història de la JOve Cambra de Reus.

Ha estat una experiència inoblidable. Un llibre. Tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre, que deien. Ja queda menys, doncs! JEJE.

A més, també hem editat amb la productora JUANDESAFINADO un DVD que recull l'experiència de diferents generacions de membres de l'organització i que ha estat un èxit.

Ahir... . Ahir va ser una nit d'emocions. De nervis. De llàgrimes. D'alegria.Vam presentar el llibre davant un auditori format per 300 persones. Mai havia parlat davant tanta gent.

Després de fer el meu discurs, modèstia a part, tothom em va felicitar. No crec que sigui una bona oradora, però quan les paraules surten del cor és més fàcil emocionar-se i fer emocionar. Hi havia l'Alcalde de Reus, la Tinent d'Alcalde de Cultura, més regidors, el DIputat al Congrés Fèlix Larosa, la delegada del Govern, diferents empresaris... . Però el més important, hi havia la gent que m'estimo:

Gràcies a tots ells.

A l'Eulàlia (com no? sempre al lloc oportú al moment oportú i en gran part, culpable del meu èxit) A l'arnau i la clàudia, els meus altres germans. Perquè sense ells no seria ningú.

A la mama, només perquè m'aguanta cada dia. I amb això ja fa molt.

Al papa, perquè aquest llibre és dels dos i prou. Perquè mai oblidarem l'estiu del 2008, treballant colze amb colze.

A la yaya Carmen, perquè encara té els ulls vermells de tant plorar i perquè jo no seria qui sóc si ella no hagués existit en la meva vida i al yayo Lluís, cameraman, que permet que la meva vida sigui plena d'imatge en moviment.

Als avis Josep i Maria, als tiets M. Pilar i Jaume, a la Marta, al Tiu i el Titó, simplement per ser allà.

A l'Anna Fortuny, futura periodista, companya d'estudis. Perquè des de que ens coneixem sempre és amb mi en els moments importants i a l'Ada, perquè amb la teva presència em vas fer adonar de la importància que tenen els bons amics, els de sempre, i perquè és un geni i premi de Medicina i la meva futura metgessa.

Gràcies per fer que el d'ahir fos un dia inoblidable.

Carlota

"Hoy por Hoy" al Metropol

Ahir els estudiants de comunicació i els habitants de Tarragona i Camp en general vam tenir l’oportunitat de presenciar l’emissió en directe del programa "Hoy por Hoy", el magazine matinal de la Cadena SER. La veritat és que veure Carles Francino en acció va ser una veritable lliçó per tot el qui en aquella sala aspirava a ser periodista. D'ell només es pot dir que és genial. Locució impecable, interacció perfecta amb el públic, moderador ideal... . És increïble com pot estar al cas de tot, sense guions, fent gala d’una improvisació curosament calculada. El programa ha estat molt bé quant a contingut, amb uns bons tertulians, amb un bon periodista, amb informació, amb humor (de la mà de Juanma Ortega i més tard d'Andreu Buenafuente) i, fins i tot, amb actuació en directe d’Estopa. Com era d’esperar, el territori va tenir el seu espai en el programa amb un debat sobre l’energia nuclear i dues fotografies sonores de Tarragona. Molt parlar de Tarragona, de la Conca, etc. I molt parlar de la rivalitat Reus-Tarragona... Sort que va venir el Buenafuente i va defensar Reus amb humor i a recordar els seus inicis i els de Carles Francino a la ràdio d’aquesta ciutat, a més de demostrar que també aprecia a Tarragona. Jo em quedo amb una gran frase, sempre amb respecte per la ciutat en la qual estudio, jeje: “La rivalitat entre Tarragona i Reus... . Jo diria que Tarragona aprofita la influència de Reus. I que Reus... aprofita la influència de Reus”.

Aquí us deixo amb un vídeo que vaig trobar per casualitat i que m’agrada perquè ens permet presenciar moments de complicitat entre aquests dos comunicadors, que em recorden als que vam poder veure en directe.

http://video.google.com/videoplay?docid=-5830244989835700347

Si voleu escoltar el programa, aneu a http://www.cadenaser.es/ (Hoy por Hoy)

Què és art? Què és disseny?

Què és art? Què és disseny?

Aquestes dues qüestions han estat plantejades per diferents professionals del món del disseny des de fa molt temps. I el debat que ha generat aquesta discussió encara continua avui en dia.

Podríem dir que el disseny s’emmiralla en l’art, que busca en l’expressió artística la seva font d’inspiració. Però el disseny és bàsicament funcional. Disseny i art comparteixen suport, no finalitat. L’art no hauria de tenir mai com a primer objectiu la satisfacció del públic; quan l’obra d’un artista busca acontentar i és creada pel sol fet de poder ser venuda en un futur, l’artista deixa de ser artista i es converteix en venedor, de la mateixa manera que el públic esdevé consumidor potencial. L’estímul de creació de l’artista no ha de ser mai la venta de l’obra, perquè aleshores l’art deixa de ser art per ser comerç, intercanvi pur i dur. En canvi, el dissenyador crea (perquè, des del meu punt de vista, també crea, en tant que participa del procés d’ideació o concepció d’allò que plasmarà

gràficament) amb l’objectiu de complir un encàrrec encomanat per un client que vol obtindre resultats a curt termini. Com diu Joan Costa en el seu article “L'eterna i inútil discussió”, l’art es fa preguntes i el disseny soluciona problemes.

L’art qüestiona la realitat, la reformula i en planteja una de totalment nova a través de la personalitat de l’artista. Darrere una obra d’art s’amaga un context històric concret, un estat emocional de l’autor i tota una concepció que deixen un traç inevitable en l’obra final, que en cap cas persegueix complir amb una funció publicitària, ja que parteix d’un procés molt íntim de creació i és la darrera expressió de la voluntat de l’artista. D’altra banda, el disseny té l’obligació d’atraure al consumidor; se li exigeix una finalitat concreta, la de comunicar, no un fet de denúncia o una opinió determinada, sinó allò que farà que el producte adquireixi notorietat (cas de les marques i els logotips) o que es vengui. Si el disseny expressa opinió, serà per complir amb algun d’aquests objectius.


Tot i aquestes diferències, si bé art i disseny no són el mateix, si que tenen la possibilitat de trobar-se en la figura del creador, artista i/o dissenyador, de trobar un espai en comú que acosti aquestes dues disciplines en la propi individu que les domina. Per mi, és un cas emblemàtic el de Mies van der Rohe, arquitecte racionalista i funcionalista, director de la Bauhaus entre 1930 i 1933. Un personatge que encarna a la perfecció el binomi art i disseny, com ho podem veure a les il·lustracions de més amunt (PAVELLÓ ALEMANY 1929 i CADIRA BARCELONA). Aquí queda un espai comú.