Comiat del seminari

És indescriptible la sensació que un té a l'abandonar un lloc sabent que mai més hi tornarà i que, si ho fa, ja no hi ho farà de la mateixa manera ni amb el mateix propòsit.

Només qui ha viscut aquestes situacions sap què se sent...
una emoció semblant a la nostàlgia que experimenta el viatger acomiadant-se del lloc que abandona a través de les gotes de pluja que rellisquen vidre avall.


Això és el que jo vaig sentir quan, dijous, vaig traspassar per darrera vegada la porta de l'edifici que ens donava la benviguda cada matí als estudiants de comunicació. Dijous va ser la meva darrera classe al seminari del carrer sant Pau.

A partir del gener els dies ja no tindran gust a cafè de 0,40€, a palmeres de xocolata...
Ja no resonaran rialles entre les parets de muralla romana, desapareixerà l'estret vincle que hem creat els estudiants de comunicació paradoxalment aïllats de tota societat estudiantil aliena a nosaltres.

Canviarem les queixes per aules amb projectors que funcionin, un bar i una biblioteca en condicions, un plató de 100m2 i un de 80m2...
Canviarem un petit racó de la part alta de Tarragona per la vitalitat del centre.

Però no puc evitar emocionar-me quan penso que cada pedra del vell seminari per mi és molt més que això; que cada racó alberga un moment d'una de les estapes més boniques de la meva vida. El meu pensament passeja per les aules i els passadissos, pel plató i l'estudi, i pel bar que no és un bar, i per la biblioteca, i fins i tot per l'ascensor! i recorda tots els moments viscuts allà.

Els primers dies d'universitat, amb els 18 recent complerts i la por del qui se sent "nou" en el món dels grans. Els nervis abans d'entrar al l'estudi de ràdio o al plató. Les classes, les conferències, descobrir un món nou allà dins, la univeristat, i els estudis que ara tant m'agraden. I els dinars amb els amics, el publiteam, els treballs, l'estrés del gener i sobretot del juny, els professors...

Canviem cap a millor, ens diem, però mai oblidarem aquesta etapa viscuda al seminari.

Per sort, la gent que hi ha dins continuarà amb mi.


Un brindis pel seminari!

(PS; Així ho vam celebrar alguns. Acomiadant-nos a lo grande! amb vi i cava. I com no, cantant l'hora dels adéus emocionats)

excuses, somnis i promeses

Fa setmanes que em paro a pensar i dic: he d'actualitzar el blog!

Vaig prometre'm que el que va començar com una simple pràctica de classe no podia quedar només en això.

Sempre m'ha agradat escriure i potser per això vaig triar ser periodista quan encara no sabia que el periodisme no és limitava només a ràdio, televisió i premsa. Sí, m'agrada escriure, però no escriure banalitats ni escriure de qualsevol manera, ràpid i malament (per això ja existeixen altres suports, no el blog).

No tinc excusa, mira que n'hi ha hagut de temes per parlar durant aquest mes que no he escrit. El dia del meu sant, 04/11/2008, era escollit el primer president negre de la història dels EEUU, la següent setmana s'iniciava el memorimage i fins i tot ja tenia planejat escriure una crítica... Hi han idees, però no hi ha temps.

Tampoc vull donar tombs a aquesta idea ara. I com que, al cap i a la fi, els blogs no deixen de ser diaris personals, avui faré que aquest sigui més personal que mai perquè l'última setmana de novembre ha estat per mi molt important, de somni.

Per si no ho heu percebut ja en el disseny i els continguts d'aquest blog, l'altra meitat de la meva vida que no està ocupada per la comunicació ho està per la dansa i sovint les dues meitats s'entrecreuen.
I la dansa i la comunicació han estat precissa/paradoxalment el motiu pel qual no he escrit. La comunicació, això és, els estudis que curso, han ocupat totes les hores del dia (i de la nit) amb la sobrecàrrega de feina que patim els pobres estudiants de tercer, jajaja. I la dansa ha fet que aquelles estones que quedaven buides s'omplissin de classes i assajos.

Aquest cap de setmana (29,30 i 1) s'ha celebrat a Reus el IV Premi Beca de Dansa Roseta Mauri.
A l'estiu, després de donar mil voltes als pros i als contres vaig decidir que m'hi presentaria amb la variació de Giselle (Repertori clàssic) i al setembre vaig començar a assajar, conscient que les meves possibilitats en el concurs eren poques. No es pot dir que tingui un cos precisament de ballarina i s'ha de tenir en compte que allà hi competiran els/les millors d'arreu de Tarragona.

Dissabte 29, vaig arribar al Teatre Bartrina nerviosa, conscient que portava una coreografia difícil, però ben preparada, gràcies als consells dels meus mestres de dansa, que havia anat incorporant. Com en tota actuació en un teatre (i davant d'un jurat) els nervis i el fet de no haver pogut assajar en un espai totalment diferent van jugar alguna mala passada. Finalment, però, no vaig poder contenir les llàgrimes per l'esforç, perquè tot havia acabat, per tot.
Després de retrobar-me amb tothom vaig saber que era un dels quatre finalistes. La meva alegria no podia ser més gran! Mai hauria espera't una cosa així. Es pot dir que portava ben bé sis anys esperant una oprotunitat com aquesta. I dilluns, dia de la final, tot va sortir rodó. I jo no podia estar més contenta de com havia anat tot durant aquests tres dies.

I va arribar l'hora d'atorgar els premis. Un moment interminable, ja que els de la categoria gran (17-21 anys) eren els darrers a donar-se. Quan van anomenar els tercers (hi havia un empat) i jo no era cap dels dos, no m'ho creia. I quan van pronunciar el nom de la segona classificada, vaig quedar-me immòbil, en blanc, com si allò no em pogués estar passant i van ser els crits d'alegria de les meves companyes de dansa els que em van fer tornar a la realitat i les seves abraçades el que em va fer adonar que havia guanyat el primer premi en una de les categories més difícils (pel volum de gent i la complexitat tècnica i artística de la disciplina), la de dansa clàssica.

Comprendreu que durant aquesta setmana hagi estat la persona més feliç del món i no hagi volgut deixar passar l'oportunitat de compartir-ho amb tots vosaltres.


I per acabar, només desitjar que passeu un bon pont i que aquest blog no sigui per més temps un espai d'excuses ni promeses incomplertes, però on hi hagi lloc pels tòpics com els que diuen que els somnis (a vegades) es fan realitat.