dissabte, 20 de desembre de 2008

Comiat del seminari




És indescriptible la sensació que un té a l'abandonar un lloc sabent que mai més hi tornarà i que, si ho fa, ja no hi ho farà de la mateixa manera ni amb el mateix propòsit.

Només qui ha viscut aquestes situacions sap què se sent...
una emoció semblant a la nostàlgia que experimenta el viatger acomiadant-se del lloc que abandona a través de les gotes de pluja que rellisquen vidre avall.


Això és el que jo vaig sentir quan, dijous, vaig traspassar per darrera vegada la porta de l'edifici que ens donava la benviguda cada matí als estudiants de comunicació. Dijous va ser la meva darrera classe al seminari del carrer sant Pau.

A partir del gener els dies ja no tindran gust a cafè de 0,40€, a palmeres de xocolata...
Ja no resonaran rialles entre les parets de muralla romana, desapareixerà l'estret vincle que hem creat els estudiants de comunicació paradoxalment aïllats de tota societat estudiantil aliena a nosaltres.

Canviarem les queixes per aules amb projectors que funcionin, un bar i una biblioteca en condicions, un plató de 100m2 i un de 80m2...
Canviarem un petit racó de la part alta de Tarragona per la vitalitat del centre.

Però no puc evitar emocionar-me quan penso que cada pedra del vell seminari per mi és molt més que això; que cada racó alberga un moment d'una de les estapes més boniques de la meva vida. El meu pensament passeja per les aules i els passadissos, pel plató i l'estudi, i pel bar que no és un bar, i per la biblioteca, i fins i tot per l'ascensor! i recorda tots els moments viscuts allà.

Els primers dies d'universitat, amb els 18 recent complerts i la por del qui se sent "nou" en el món dels grans. Els nervis abans d'entrar al l'estudi de ràdio o al plató. Les classes, les conferències, descobrir un món nou allà dins, la univeristat, i els estudis que ara tant m'agraden. I els dinars amb els amics, el publiteam, els treballs, l'estrés del gener i sobretot del juny, els professors...

Canviem cap a millor, ens diem, però mai oblidarem aquesta etapa viscuda al seminari.

Per sort, la gent que hi ha dins continuarà amb mi.


Un brindis pel seminari!

(PS; Així ho vam celebrar alguns. Acomiadant-nos a lo grande! amb vi i cava. I com no, cantant l'hora dels adéus emocionats)

2 comentaris:

Esther del Campo ha dit...

oooh! El seminari...
Deixant de banda que és un lloc molt entranyable, amb la seva figureta de la Verge Maria en una cantonada amagada del 2n pis i un 3r pis misteriós -has provat mai de pujar-hi? no s'hi pot!-, no hem fet classe en gaires bones condicions. Esperem que el nou edifici de Ciències Jurídiques, Lletres i Infermeria no es quedi petit a la primera de canvi (que serà així, no hi cabrem tots i es col·lapsarà el pàrquing), i que el bon rotllo entre Publicistes-Periodistes, Periodistes i Publicistes comunicadors de la URV segueixi tal com ara, perquè això és el que jo personalment salvo del nostre seminari... l'ambient fantàstic i la gent!
Bon Nadal guapa!!!

Noctas ha dit...

Bon Nadal i que aquest canvi sigui a millor...!!!!saludus campeona